Un Parc de gran extensió on podem trobar una enorme diversitat d'espècies de fauna i flora. Aquest conjunt muntanyós constitueix un representant excepcional dels paisatges propis dels Prepirineus Orientals. El tipus de roca predominant, majoritàriament calcària, ocasiona un relleu esquerp. Són particularment impressionants les cingleres de la cara nord de la serra del Cadí i el Pedraforca.

L'espai gaudia ja des de l'any 1966 de la figura de protecció de Reserva Nacional de Caça, concretament anomenada Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual abasta actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte.

Més tard l'espai corresponent al parc natural fou inclòs en el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís de Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la Vall de Gresolet.

Finalment, per mitjà del Decret 353/83, de 15 de juliol de 1983, de la Generalitat de Catalunya i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear, El Parc Natural del Cadí-Moixeró.

En l'àmbit europeu, el setembre 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA), i l'any 2003 es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb major nombre d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas) d'acord amb la Directiva Hàbitats de la Unió Europea.

El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.060 hectàrees, forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya, essent l'espai natural que en conjunt ocupa una major superfície, aproximadament entorn de 433 Km 2.
L'espai és format per dues unitats ben definides, la Serra del Cadí (meitat occidental), la Serra del Moixeró, i altres massissos més oriental com la Tossa d'Alp i el Puigllançada.

Es tracta d'un parc de muntanya, situat entre els 800 m al fons de les valls i els 2.648 del Vulturó; de gran interès per la seva diversitat geològica, la vegetació i la fauna.

Les dues grans serralades del Cadí i Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa, allargada de ponent a llevant en una extensió d'uns 30 km, a la divisòria d'aigües del Segre (la Cerdanya i l'Alt Urgell) i del Llobregat (el Berguedà). Els seus vessants, especialment els del nord, formen escarpades cingleres, amb parets gairebé verticals i valls profundament encaixades. Geomorfològicament la Serra presenta un contrast molt acusat entre els dos vessants oposats, els del nord formen escarpades cingleres, mentre que el vessant sud esdevé molt més suau. En el sector del Cadí i el Moixeró encara hi són manifestos els fenòmens periglacials i més rarament els glacials de l'alta muntanya.

Entre els paratges d'especial bellesa i atractiu podem citar, la serra del Cadí, la roca de l'Ordiguer, al vessant nord, que domina l'ampli prat del Cadí, l'esmentat Vulturó, punt culminant de la serra. També cal esmentar la grandiositat de la façana sud, especialment el sector que domina el poble de Josa de Cadí, flanquejat per la carena principal al nord i pel Cadinell (contrafort sud-oriental de la serra) a ponent. A la part més oriental d'aquest vessant hi ha les fonts del Bastareny (afluent de capçalera del Llobregat), de singular bellesa. A la serra del Moixeró, que culmina a les Penyes Altes del Moixeró, a 2.260 m, es destaquen els cingles del vessant meridional d'aquest cim i les extenses superfícies forestals del vessant septentrional, on es troben valls ufanoses com les del torrent de l'Ingla, la de l'estret de Canals o l'avetosa de Riu.

La Tosa, dita també Pedró dels Quatre Batlles (per tal que hi conflueixen els termes municipals de Bagà, Alp, Das i Urús) s'alça a 2.536 m a la banda de llevant del parc, i té indrets d'especial bellesa com la Pleta del Llamp, sota la roca del mateix nom, que domina la vall del riu Gréixer. Continua vers el sud-est, a través del coll de Pal, pel Puigllançada (2.409 m), que té grans extensions de pastures, especialment al vessant de Solana, en direcció -a través del tossal de Rus- a Castellar de n'Hug, on hi ha les espectaculars i conegudes fonts del Llobregat.

Des del punt de vista biogeogràfic, representa un valor únic a Catalunya, pel fet de constituir el sistema muntanyós calcari més extens i elevat dels Prepirineus Catalans.
Els elements que componen les comunitats faunístiques són predominantment Eurosiberians i submediterranis, tot i que també abunden els boreo-alpins i els mediterranis. La fauna vertebrada hi és molt variada i presenta una gran diversificació entre el vessant nord, amb una fauna pirinenca típica (tritó pirinenc, granota roja, musaranya cua-quadrada,...) i el vessant sud amb penetracions importants d'elements mediterranis (sargantana ibèrica, musaranya comuna,...).

Entre els mamífers destaca l'isard (Rupicapra rupicapra), que té en el parc una població demogràficament alta. Durant l'estiu, se'l pot trobar a les obagues i als indrets més alts mentre a l'hivern davalla o se situa a les solanes.

El cérvol (Cervus elaphus) i el cabirol (Capreolus capreolus), que s'havien extingit fa molts anys, han tornat a tenir presència al parc gràcies a les repoblacions que s'han efectuat darrerament. Un altre mamífer interessant és la marta (Martes martes), que habita a la majoria de boscos subalpins.

D'entre els ocells, cal destacar les espècies relictes dels períodes glacials, com el gall fer (Tetrao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus) i el picot negre (Dryocopus martius), aquest darrer triat com a símbol del Parc Natural. Totes elles viuen als boscos vells de coníferes. La perdiu xerra (Perdix perdix), en canvi, es troba als llocs oberts. A les parts més altes també trobem la imponent àliga daurada (Aquila chrysaetos) i voltors com el trencalós (Gypaetus barbatus) o el voltor comú (Gyps fulvus).

Pel que fa als rèptils, esmentem dues espècies pròpies d'hàbitats humits, de colors molt vistosos, que es poden veure amb relativa facilitat: el llangardaix verd o lluert (Lacerta bilineata), de color verd i brillant, i la serp verda i groga (Coluber viridiflavius). Entre els amfibis, el tritó dels Pirineus (Euproctus asper), que constitueix un endemisme en aquestes muntanyes i habita als rierols, i la granota vermella (Rana temporaria) que es pot trobar, a vegades, lluny de l'aigua.

Als escassos cursos i masses d'aigua existents al parc (a causa del seu substrat calcari que fa que l'aigua s'escoli) viuen únicament tres espècies de peixos: la truita (Salmo trutta), el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i el barb roig (Phoxinus phoxinus).

Entre les espècies d'interès pel seu estat de conservació precari, hi trobem: el gall fer, el picot negre, el pardal d'ala Blanca, la marta i el gat fer. En el massís del Cadí hi viu la única població catalana de sargantana àgil (Lacerta agilis).

La vegetació i la fauna del Parc Natural del Cadí-Moixeró tenen un gran interès, a causa de les variades condicions climatològiques i d'altitud, que permeten tant l'existència d'espècies àrtiques, centreuropees pròpies de les altes muntanyes europees, alpines, com mediterrànies, molt properes unes d'altres en el mateix territori del parc.

Les parts més altes, a partir de 2.000 m, són cobertes de prats alpins formats bàsicament per un nombre elevat d'espècies de gramínies i flors vistoses, com les gencianes, el safrà bord, la carlina, la pulsatil.la alpina,...

Més avall d'aquesta altitud trobem boscos de pi negre (Pinus uncinata), espècie ben adaptada a suportar les dures condicions climàtiques. El sotabosc és integrat sobretot per matolls de ginebró (Juniperus nana), de neret (Rhododendron ferrugineum), i de boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). A les parts més baixes d'aquests boscos i al vessant nord de les serralades es troben avetoses presidides per avets (Abies alba) que constitueixen extenses formacions amb un bon estat de conservació.

En les obagues del vessant sud, hi trobem alguns claps de fageda amb (Fagus sylvatica), essent aquesta una bona representació de la vegetació que caracteritzaria indrets centreuropeus. També hi trobem rouredes de roure martinenc (Quercus pubescens), que en bona part ocupen els solells. Aquestes dues espècies caducifòlies, acompanyades d'altres com els aurons (Acer campestre o el trèmol (Populus tremula) es troben formant claps més o menys extensos enmig de boscos de pi roig (Pinus sylvestris), espècie que forma majoritàriament els boscos de les zones baixes i mitjanes del parc, amb un sotabosc integrat bàsicament pel boix (Buxus sempervirens). En aquestes zones baixes hi ha també els anomenats prats de dall, que són dallats dues o tres vegades al llarg de l'estiu i l'herba dels quals, una vegada emmagatzemada, serveix d'aliment per al bestiar a l'hivern.

Les comunitats vegetals més interessants potser són, però, les que creixen a les tarteres, extensions de terreny al flanc de les cingleres on s'amunteguen pedres despreses dels cims; aquí, entre les pedres, les plantes s'han d'adaptar a la manca d'humitat, al corriment dels rocs i a les baixes temperatures. Una d'aquestes espècies, endèmica al sector oriental dels Pirineus i sens dubte una de les joies botàniques del parc, és el julivert d'isard (Xatardia scabra). Als llocs més humits dels cingles creix una planta relicta de les glaciacions, anomenada orella d'ós (Ramonda myconi). Entre la gran biodiversitat d'elements de la rica flora que trobem en aquest espai, hi podem destacar altres espècies si no endèmiques molt rares en el conjunt de Catalunya, com Wodsia glabella, Potentilla nivalis, Adonis pyrenaica, Campanula jaubertiana, etc... La flora de plantes inferiors com molses, líquens o fongs també és de gran valor doncs tenen un alt grau de representativitat dels Prepirineus Catalans.

Cal fer notar la gran diversitat de paisatges d'aquest territori que presenten una zonació altitudinal típica que va des de l'estatge basal mediterrani (Quercion rotundifoliae), fins als prats alpins dels nivells culminals (Festudion airoidis, Festucion supinae,...) passant pel país dels boscos submediterranis (Quercion pubescenti-Petraea), fagedes, boscos boreals de pi roig, etc.

En el conjunt de l'espai cal ressaltar la gran diversitat i singularitat de la fauna invertebrada representativa de la muntanya calcària catalana. Hi abunden les espècies endèmiques o rares (especialment de la fauna cavernícola), de diversos grups: Mol·luscs (Pyrenaeria parva, Moitessiera simoniana, Abida secale ssp. cadinensis,...), coleòpters (Linderia mariae, Geotrechus seijasi,...aràcnids (Troglohyphantes orpheus, Tegenaria carensis, ...), dípters (Nyphadobata sp.), heteròpters (Empicoris vagabundus, Scoloposcelis obscurella,...), lepidòpters (Zygaena carniolica, Theria primaria,...) miriapodes (Hispaniosoma racontirzai,...) etc.